dissabte, 9 de gener de 2016

LA FILOSOFIA, ENCARA


L'han donat per morta tantes vegades que existeix ja una certa tradició d'enterramorts, que inclou fins i tot noms il·lustres, no es pensin. I l'afició té, tirant curt, un segle. Però aquí està ella, tan fresca com sempre, traient-se de sobre els funestos presagis que pretenien enterrar-la abans d'hora. I s'entén: mentre hi hagi una cosa de la qual admirar-se, perquè ens desborda i no ho acabem de comprendre, hi haurà filosofia. Alguns que mai no han entès res pretenen que avui això, comprendre, és tasca exclusiva de la ciència, que té reptes, i alguns de tan ambiciosos i enlluernadors com el funcionament del cervell, en els quals es juga el coneixement de l'essencial, encara que el que pretén la ciència, en realitat, és explicar el que no sabem, mentre que ella, la filosofia, té a veure més amb la comprensió a què aspira tota vida lúcida que amb l'explicació que justifica la tasca pròpia de les diferents disciplines científiques.

La filosofia és l'intent de comprendre el que ens defuig i se'ns resisteix: el sentit del que som i del que fem.

És veritat que la filosofia, durant segles, s'ha ocupat indistintament del que s'ocupava la ciència, i és cert, també, que a mesura que les ciències han anat explicant certes coses, els dominis de la filosofia semblen haver anat reduint-se de manera substancial. Tot i això, més enllà de les explicacions als diversos enigmes del món i de la vida que la ciència prova de resoldre i amb els quals encara avui es confronta, la filosofia continua intentant comprendre alguna cosa d'això en què ens va la vida. I comprendre no és el mateix que explicar. La filosofia, avui i fa vint-i-cinc segles, és l'intent de comprendre el que ens defuig i se'ns resisteix: el sentit del que som i del que fem, de la nostra vida i de la nostra acció. Comprendre, això és el que busca, encara que només sigui una mica, més enllà de les explicacions que ens descriuen com van les coses. Però sobretot hi haurà filosofia mentre la nostra vida pròpia o en comú no sigui encara, que no ho és, ni de lluny, una bona vida, una vida satisfactòria, a l'altura del que reclamem d'ella i del que li exigim.

Per això, per definició, la filosofia és l'antítesi del conformisme, de la claudicació, de l'abandonament: el més contrari que hi ha al gest d'abaixar el cap i resignar-se. No estranya, per això, que, al mateix temps que la filosofia està condemnada a la marginalitat en els estudis universitaris, arraconada com una disciplina entre les altres, i quan està a punt de convertir-se, per l'aberrant llei Wert, en una excrescència irrellevant en els instituts, la filosofia sorgeixi, de vegades inesperadament, fora dels àmbits en els quals el sistema educatiu l'ha reduït a gueto i ornament prescindible.

Acaba d'arribar a les llibreries un llibre admirable i fascinant, Filosofia inacabada (Galàxia Gutenberg) de Marina Garcés. Un llibre, també inquietant, per la urgència amb què reivindica la pràctica de la filosofia i per l'abast dels reptes, ambiciosíssims, que té, encara, al davant. La pregunta oportuníssima que planteja és, bàsicament: "Com no filosofar?". Allunyada completament de tota nostàlgia i de qualsevol mena de resistencialisme, Garcés recorda que la filosofia va néixer als carrers i que és als carrers on avui torna.

Quan se la priva dels espais en què, durant els últims segles, s'ha desenvolupat, ja trobarà, o els crearà de nou, en un altre lloc, perquè l'aspiració que expressa i el sentit del que, amb ella, ens juguem, no és alguna cosa de la qual puguem prescindir.

"Si avui la filosofia deixa de ser pública ­diu­, haurem de desenvolupar una filosofia de guerrilles, que la dissemini i la faci aparèixer on no se l'espera".Com la pantera rosa (Deleuze). I en aquesta comesa, la filosofia, que tot ho ha ambicionat des del principi i que mai no s'ha intimidat davant pressions ni dificultats, busca ja ara aquests espais que se li neguen, establint aliances per produir llocs d'interpel·lació i d'experiència compartida en altres espais dels quals, fins fa molt poc, pensàvem que eren el seu únic hàbitat.

Si la universitat ha de convertir-se en una mera formació per a futures ocupacions laborals, per definició precàries i proletaritzades, i si l'educació preuniversitària, a causa de les legislacions de buròcrates i tecnòcrates analfabets, ha de renunciar al seu sentit formatiu per ser una instrucció d'esclaus, evidentment, en aquestes institucions, o ja no hi ha lloc per a la filosofia o l'única que podrà desenvolupar-s'hi té ben poc a veure amb el llegat que representa i amb el qual aspira a confrontar-se.

I és aquí on Marina Garcés planteja els tres reptes essencials del filosofar avui. Primer: "L'activitat filosòfica és una possibilitat per la qual s'aposta com una forma de vida". Segon: "La filosofia és el discórrer d'una veu singular a la recerca d'una raó comuna". Tercer: "La filosofia és una forma de compromís amb el món". I així, doncs, perquè la filosofia té a veure amb la nostra vida, amb els altres i amb el món, la raó per la qual la filosofia no és un problema que incumbeixi només als filòsofs.


Xavier Antich, La Vanguardia, 21 desembre 2015